Dir ‘bon dia’ pot ser il·legal

Si és vosté funcionària o funcionari al servei de la Generalitat Valenciana, o millor dit, al servei de les valencianes i valencians, i a més el seu treball suposa una atenció directa al públic i un dia qualsevol en d’atendre una persona comença la conversa dient-li ‘bon dia’,  podria considerar-se que ho fa pel que disposa l’art. 16 del decret 61/2017 de 12 de maig del Consell de la Generalitat Valenciana (‘el personal de la Administració de la Generalitat que atén directament la població iniciarà la comunicació en valencià’). No diu que farà l’explicació, ni que atendrà, sinó que ‘iniciarà la comunicació’, cosa que resulta absolutament inadmissible per als magistrats del TSJ valencià, que encara que el decret diu que serà ‘sense perjudici del dret que tenen les persones a ser ateses en qualsevol de les llengües oficials’, han sentenciat la nul·litat de l’esmentat article. I tot açò passarà si es declara ferma la sentència referida del TSJ (319/18 de 17 de juliol). Si vosté es troba en la situació descrita i diu ‘buenos días’… no passa res.

No entrarem a discutir la sentència en termes jurídics, no és el cas; ja s’ha fet des de diferents instàncies i opinions completament qualificades. La nostra és la crítica  feta des de la societat civil, crítica què ha d’estar sotmès, mal que li pese, el poder judicial, com la resta de poders de l’estat. Des d’aquesta posició, conscients que el marc en què es desenvolupa la nostra convivència com a poble  està construït per les decisions dels tres poders, ens veiem en la necessitat de manifestar la nostra incomprensió de la sentència. No per la possible complexitat dels termes o referències jurídiques que utilitza, sinó pels raonaments i arguments usats i les conclusions a què s’arriba, completament distintes a les que en trauríem el comú de les ciutadanes i ciutadans, partint de les mateixes premisses  legals i d’altre tipus que allí s’exposen.

En la sentència que ens ocupa, tal com han reflectit diferents analistes, s’anul·len qüestions que s’han considerat legals –i per tant estan en vigor- en ordenaments jurídics d’altres territoris de l’estat espanyol i la línia argumental -si així es pot considerar- seria inconcebible aplicar-la a altres situacions anàlogues. Trobem en aquesta sentència un exercici de malabarisme jurídic per interpretar  situacions que, aplicant el sentit comú o els criteris d’interpretació de les normes legals, tindrien una fàcil solució. Això sí, en sentit contrari al que adopta en lasentència el TSJ.

No deixa de cridar l’atenció el fet que, mentre en aquesta i altres sentències es reconeix com a legal i de plena validesa adoptar mesures que fomenten l’ús del valencià per la seua situació de llengua oficial i s’adopten mesures per a fer possible aquesta prescripció legal, sentències com aquesta o altres referides a l’educació, n’impossibiliten la concreció pràctica dels objectius; fins i tot -en opinió d’alguns expert- produint-se una incursió del poder judicial en territoris que corresponen als poders polítics.

El decret de la Generalitat objecte de la sentència, potser és tècnicament i conceptualment millorable; també la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de la que encara esperem que al cap de més de 30 anys puga complir els seus objectius. Si aquests instruments legals no aprofiten per a l’objectiu que pretenen aconseguir, caldrà canviar-los per unes normes que veritablement facen possible la igualtat lingüística. Però és inevitable fer-se una pregunta: què es té en contra del valencià perquè algunes persones el consideren digne de demolició? Per què els valencianoparlants hem de ser ciutadanes i ciutadans de segona classe? Perquè és evident que si els funcionaris o treballadors, per la seua tasca, han de comunicar-se amb la ciutadania i no coneixen la nostra llengua, ens impedeixen a nosaltres, ciutadanes i ciutadans valencianoparlants, exercir el nostre dret  a utilitzar el valencià. Algun fiscal o jutge s’ha plantejat actuar d’ofici en defensa d’aquest dret?

En definitiva, la voluntat de provocar un enfrontament per qüestions de llengua és immoral i produeix, a banda d’una possible rendibilitat electoral, una situació contrària a la que es planteja des de fa molt de temps i des de diferents instàncies: que tot el món conega les dues llengües, que utilitze la que vulga i que els valencianoparlants no es vegem en l’obligació d’haver de renunciar a l’ús de la nostre llengua al nostre país.

Normes -el Decret 61/2017- com l’ara tractada, ens  agradaria que foren innecessàries perquè tant el valencià com el castellà estigueren en igualtat no sols legal, sinó real. I això no és així. I desconeixem per quin motiu hi ha que usen totes les seues forces per a impedir-ho. Mentre la situació siga la que és, les normes de discriminació positiva en favor valencià són necessàries i els valencianoparlants -però no sols nosaltres- hem de continuar treballant en la defensa de la possibilitat d’ús de la nostra llengua en qualsevol situació, instància, institució; i demanant l’adopció de mesures que ho facen possible.

Sentències com la que ara ens ocupa, ens fan sentir pena pel nostre país

Follow me!